Film#2 - Te doy mis ojos - Icíar Bollaín

Aquesta pel·lícula mostra un quadre molt real de la vida de moltes dones dels nostres temps així com les del llarg de la història. La violència de gènere no és ni de bon tros un problema de l’Època Contemporània sinó que, data dels temps remots en que les primitives societats patriarcals ometien les dones per la simple raó del sexe. Totes aquestes dones maltractades tant física com psicològicament han viscut al llarg dels anys sotmeses a tot un conjunt de degradacions provocades per la persona a qui més estimen però, al mateix temps a qui més temen. La protagonista de la història que narra aquesta pel·lícula així com totes les protagonistes de tantes i tan iguals històries, no poden viure sense la figura del seu marit ja que se senten soles i abandonades però el preu que paguen és massa elevat. Tenen que suportar tot tipus de degradacions, burles, insults, abusos de tota mena fins al punt de ser colpejades i agredides per la seva pròpia parella.
Tot comença amb mots afectius/despectius que, en el fons guarden un sentiment que poc a poc anirà prenent forma fins a arribar al punt de convertir-se en maltractament pur i dur. En aquest cas, el mot amb el qual es qualifica la víctima és “canija” que, segons el diccionari de la “Real Academia Española”, s’utilitza per descriure allò que és petit, dèbil o també malaltís. L’agressor crea a la seva ment tot una sèrie de motius per justificar les ànsies de maltractar que té, totes elles invàlides. La psicologia creu que aquests comportaments són deguts, en part, a l’educació rebuda durant la infància a més a més de les creences que hom pot tenir.
D’altra banda però, cal fer referència als trets que fan que una dona aguanti un maltractament tal com aquest. Queda plasmat al film d’una manera molt intensa, la protagonista és una dona que té por d’afrontar la vida sense el seu marit, no es veu capaç de sortir-se’n tota sola d’aquesta situació. En algunes ocasions es fa referència al matrimoni de la mare de la protagonista, donant a entendre que aquesta va sofrir maltractament físic o psicològic per part del pare, cosa que apunta a una educació basada en la creença que la dona té que callar davant d’aquests abusos. Per tant, important el factor educació. Remarcar també la justificació poc motivada de les agressions per tal d’evitar el fracàs matrimonial.
Un paper molt important és el que juga l’Estat. Ens trobem en un Estat de Dret pel qual hom té el dret a una vida digna, sense maltractament de cap tipus però, està demostrat que encara queda molt camí per recórrer en aquest tema i que els Estats encara no estan preparats per a tot el que realment significa la violència de gènere. No només es pot posar una Llei pel mig, sinó que s’ha de fer totalment efectiva perquè hi ha moltes vides en perill que en depenen d’ella. Fa falta una gran conscienciació ja no només per part de l’esfera pública, sinó també per part de la ciutadania. És important una reeducació en les creences de moltes cultures que, encara, avui creuen que la dona és un ésser inferior. Cal treballar aquestes polítiques amb l’ajuda de professionals per buscar les solucions més idònies per a les víctimes. Cal millorar també el paper del funcionariat per tal d’evitar el sofriment innecessari, així com els tràmits lents i poc efectius.
Aquest film podríem dir que està estructurat en tres grans moments convertits en trames. El moment en que la protagonista decideix escapar de casa amb el seu fill amb la sana intenció d’escapar de les degradacions i començar una nova vida, el retorn a casa de la mare i el fill i, finalment, quan al cap de molt sofriment decideix posar a l’Administració enmig i denunciar els abusos. S’intenta fer un retratat bastant acurat del que està passant a moltes de les llars d’arreu del món, una realitat cada cop més preocupant en tant que no es troba la solució adequada per a tal mal.
Quan la protagonista marxa de casa, comença a viure una nova vida físicament lluny del seu marit però no psíquicament. Aquest acostament psíquic provoca que amb una mica de persistència del marit, torni a la llar familiar tot i saber que no es segur que el seu marit la torni a agredir. Exerceix tal poder de convicció sobre la seva dona que aquesta accedeix gairebé sense pensar-ho, la domina totalment. Com era d’esperar, la Pilar (nom de la protagonista), torna a ser agredida, insultada i degradada pel seu marit. És en aquest tram de la pel·lícula quan realment ens adonem de la realitat del dia a dia de la dona maltractada, del seu sofriment i la seva angoixa. L’agressor culpa de tot el que passa al seu voltant a la Pilar, amb una ceguesa i independència de la causa inclòs ofensiva per a l’espectador. Finalment, quan per fi se n’adona de tot el què està passant, la Pilar en un afany per una vida millor, decideix posar fi per mitjà de l’ajuda que proporciona per a aquests casos l’Administració.
Si una cosa ha quedat clara en aquesta pel·lícula és que una dona sola, moltes vegades indefensa davant l’assetjador, és incapaç de posar fi al seu sofriment per una via factible, evitant un sofriment major. És feina de tots la conscienciació de la ciutadania, sobretot de les persones que s’estan formant a nivell educatiu a tots els centres. Calen tot un conjunt de lleis fortes i eficaces que emparin les víctimes i els seus fills i, sobretot, les ganes de millorar la situació d’aquestes dones.