Book#3 - Cien años de soledad - Gabriel García Márquez (Gabo per als amics)

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde en que su padre lo llevó a conocer el hielo."

I així és com comença la novel·la amb més èxit i amb la qual es va donar a conèixer a tot el món el colombià Gabo. Té tots els ingredients necessaris per arribar a captivar fins i tot al públic més exigent, personalment crec que ningú (dels més de 30 milions d’exemplars venuts fins a la data) s’hi ha pogut resistir a l’encant que envolta la història de la família Buendía al llarg de dos-cents anys. És una novel·la que et sedueix ja des de la primera pàgina i que, poc a poc, es va descobrint com una gran aventura amb fantasia, passió, incest, tragèdia, guerra... sembla gairebé una novel·la al més pur estil hel·lènic però, amb el toc personal de Gabo.

Book#2 - La hescritora, de Cuca Canals

OTRA

Cuánto daño puede hacer una sola palabra, cuatro míseras letras. Por qué. Por qué. La noche del desengaño, la hescritora escribió:

Te tacharé
No quiero que nadie lea estas líneas, no quiero que nadie sepa que te amé, que fui una estúpida por creer en ti. Quiero tacharte de mi vida.
Te odio, me has hecho tanto daño.
Quiero tachar todos mis recuerdos contigo, quiero tachar la noche que pasamos juntos, el viaje que hice contigo al infinito, todos los proyectos que tenía contigo, tu voz cálida, tus caricias interminables, el calor de tu cuerpo, tu aliento, tu amor.
Lo hubiera dejado todo por ti.
¿Por qué me has engañado? ¿Por qué me diste esperanzas? ¿Por qué me has hecho tanto daño? ¿Por qué no puedo tacharte de mi vida?
Ojalá todo fuera tan fácil como tachar estas líneas. Si la vida se escribiese con lápiz, todo sería más fácil, los recuerdos se podrían borrar.
Pero se escribe con tinta.
Y aunque intente tacharte de mi vida, permaneces ahí, tras una raya que es sólo un parche en la memoria.
Seguramente, podré rehacer mi vida, ni siquiera mereces mi sufrimiento.

Te odio. Te quiero. Te odio.

Cuca Canals, La hescritora

“¿Quién es la hescritora? Una mujer que sueña con encontrar el amor de su vida. Y cuando lo consiga y se enamore perdidamente, ficción y realidad se fundirán en un todo indisoluble que determinará los impredecibles vaivenes de una historia absolutamente sorprendente.
La hescritora es un homenaje a la imaginación, a las letras y a las palabras que la hacen posible, así como al poder de los sentimientos. En suma, una bellísima novela cuya original propuesta seduce desde la primera página.”

Com no podia ser d’altra manera en mi, va ser la portada i el títol el que va fer que llegís aquest llibre. Un cop més, el meu criteri de decisió no em va fallar! xD
La hescritora és un llibre fresc i divertit que va de la realitat i ficció amb tal facilitat que arriba fins i tot a difondre la fina línia que les separa, arribant a confondre-les. Un llibre que enganxa, que agrada i, sobretot, que sorprèn.

La imperfecció amb H. L’art de buscar i trobar l’hamor. Perquè l’amor, en realitat, és hamor. La perfecció no existeix.

Music#1 - Foo Fighters

Foo Fighters és una banda de Rock Alternatiu creada als Estats Units per Dave Grohl, l'ex-bateria de Nirvana, a l'any 1995.

Durant el temps que tocava per Nirvana, Dave va escriure varies cançons que mai van ser tocades pel grup, ja que no s'adequaven al estil d'aquest. Així doncs, va decidir grabar una Demo per compta seva. Un centenar de Cassettes que sota el pseudònim Late! i anomenant l'album PocketWatch va repartir entre les seves amistats més íntimes, sense pretencions de traure'l al mercat.

Poc després moriría Kurt Cobain, líder del grup. Dave va decidir continuar la seva carrera musical i aquest cop, en noves cançons també compostes per ell, va fer una nova Demo, grabant-se ell mateix tocant tots els instruments. Aquest cop el pseudònim que utilitzaria sería Foo Fighters i també les repartiria als seus millors amics. no obstant, aquest cop va tindre més bona crítica i fins i tot una de les cançons, This is a Call, va sonar per la Radio. Va ser llavons quan Dave Grohl va decidir transformar el seu projecte en un grup oficial.

Foo Fighters (nom que vé de la forma que anomenàven els Alemans als OVNI (UFO) durant la segona guerra mundial) estaria compost per el recent guitarrista de Nirvana Pat Smear, Nate Mendel, William Goldsmith i ell mateix. Amb el primer Disc, titulat amb el mateix nom que la banda, va tenir molt bones crítiques profesionals i va conseguir ser disc de Platí (1.000.000 de discos en EEUU). El videoclip Big Me va obtindre el premi al millor videoclip del '95 segons la MTV.

Després de fer una gira per EEUU i Regne Unit, Pat Smear decideix deixar la banda degit a l'esgotament. Al 1997 trauen al mercat el seu segon disc, The colour and the shape, disc que els va donar fama mundial (encara que va ser un dels discs amb menys èxits comercials) amb cançons com Monkey Wrench, Everlong o la cançó dedicada al desaparegut líder de Nirvana, My Hero. William Goldsmith va ser requerit per la grabació del disc en tansols una cançó i, indignat, deixa el grup. Serà substituit pel bateria Taylor Hawkins i fitxaran també al guitarrista Franz Stahl. Faràn una nova gira, visitant més ciutats de Europa, Asia i Australia.

Al 1999, Dave decideix pendre un descans i tornar a la seva natal, Virginia. Despres d'uns mesos converteix el sòtan de casa seva en un estudi de grabació d'on sortirà el tercer disc del grup, There is Nothing left to lose. Un disc més melòdic amb cançons com Breakout (inclós a la banda sonora de la pel·lícula Yo, yo mateix i Irene), Stacked Actors o Learn to Fly. Poc avans del llençament del disc, fan un càsting per reclutar un nou guitarrista, on van trobar a Chris Shifflet. De nou, una gira mundial.

Al 2001 es tornen a reunir a l'estudi de Virginia per crear un nou disc, encara que no satisfà les expectatives de Grohl. És per això que decideix abandonar les grabacions i pendre, de nou, unes vacances. Durant aquest temps graba la bateria al disc dels Queens of the Stone Age, Songs for the Deaf. Un cop passades les vacances i amb més ganes es tornen a reunir a Virginia per crear, en tansols dos setmanes, el seu nou disc One by One, amb temes com ara All my Life, Low, Overdrive, Comeback o Have it All. El videoclip de la cançó Low va ser durament criticat i censurat en moltes emisores del món. Aquest disc els va servir per consolidar-se com una de les bandes de rock alternatiu més importants i vigents dels nostres dies, viatjant de nou per una gira mundial.

Al 2004 decideixen mudar-se a Los Angeles i crear un nou estudi en una gran bodega. Treballaran en un nou disc justificant-se amb la redefinició del só del grup. Així doncs decideixen portar a l'extrem les seves creacions i trauen un album doble, on el primer CD tindrà cançons roqueres i dures, i el segon cançons més melòdiques. El 14 de juny del 2005 surt a la venda amb el nom de In your Honor. En ell, cançons com Best Of You, Hell, The Last Song, DOA, Resolve, Virginia Moon o Razor, fan que sogui l'àlbum preferit per Dave Grohl, dient en una ocasió: "Si d'aquí 20 anys un fill li pregunta al pare: coneixes als Foo Fighters? Quin disc hauria de comprar? Sens dubte la resposta hauria de ser "In Your Honor"."

Finalment, trauen un nou disc anomenat Skins and Bones, grabat en directe en un concert acústic.

Membres actuals:

* Dave Grohl - Guitarra Principal, Veu
* Taylor Hawkins - Batería, Percusió
* Nate Mendel - Baix
* Chris Shiflett - Guitarra, Coros

Membres anteriors:

* William Goldsmith - Batería, Percusió (1995-1997)
* Pat Smear - Guitarres (1995-1997)
* Franz Stahl - Guitarres (1997-1999)


Les cançons que més m'agraden: N'hi han moltes, pero us recomano Everlong (Mireu el videoclip, esta dirigit per Michael Ghondry i d'ell va sortir la inspiració per crear la pel·lícula "La ciencia del sueño") , My Hero, Monkey Wrench, Learn to Fly, Best of You... bfff! SKE M'AGRADEN TOTES!

Les cançons que menys m'agraden: Hi ha una que sempre que l'escolto a l'mp3 la passo. La cançó Low, del disc One By One.

Film#4 - Tideland, de Terry Gilliam

ATENCIÓ: El següent contingut conté Spoilers de la Pel·lícula. Si encara no l'has vist, et recomano que ho facis primer abans de llegir el que hi ha escrit en aquest post.

Bé, estem tots? Jejeje. Doncs començo.

Tideland és una d'aquelles pel·lícules fetes tansols per al "disfrute" del propi director, sense cap reflexió final i sense importar-li si agradarà o no al públic. El cine de Terry és així: o t'agrada, o l'odies.

Si ets dels segons, bye bye! Si ets dels primers podem passar dons a analitzar els aspectes de la pel·lícula (si, aquesta pel·lícula reuqeria pasar dos fases eliminatories per llegir el que llegiràs).

Tideland és una obra literaria escrita per Mitch Cullin que un bon dia va arribar a les mans de Terry Gillian i, segons la critica que he llegit, ha triturat i desfet per a que entri millor a la boqueta del espectador. És la part mitja entre "Alicia en el país de les meravelles" i "Psicosis". Jeliza-Rose és una nena que es troba en una situació poc corrent (però possible en qualsevol cas): els seus pares són drogadictes i fan partícep a la nena de les preparacions pre-narcòtiques. Quan la seva mare mor, parteix cap a un llarg viatge amb el seu pare, Noah, un roquer desfasat.

La pel·lícula salta de la realitat a la fantasía sense temps de assabentar-te'n. És espectacular aquesta relació si tenim en compte de que la nena no ha tingut cap tipus d'ensenyament i ha vist que la seva fantasía la compartien els pares quan estaven drogats. Per motius més que evidents, el seu pare també mor (sobredosi) i ella explora els voltants d'una casa buida on deixara volar la seva fantasía.

M'agradaria, encara que no sigui una crítica corrent, enumerar cadascun dels personatges i el que m'han fet sentir (si algo té la pel·lícula és que cap dels personatges que hi apareixen et deixen indiferent).

Gunhilda:

És la mare de la petita Jeliza-Rose. El seu estat es totalment psicòtic i passa de plorar per la seva filla a insultar-la, inclús pegar-li, en qüestió de segons. Té un protagonisme ben curt dins de la pel·lícula, ja que mor ràpidament (ignició de la trama) i la Jeliza-Rose no hi deixa més constància durant la pel·lícula (Se l'estimava ben poc, ja que ella mateixa mai va ser estimada en realitat).

Noah:

El pare de la petita. Roquer acabat enganchat al caball que li prepara la seva filla. En una de les seves paranoïes degudes a la droga decideix anar a visitar la seva mare. M'agradaria destacar dos coses d'ell. Crec que ell realment sent algo per la seva filla, ho dedueixo per la necessitat de parlar tot el rato amb ella, inclús despertar-la per una paranòia sobre Jutland, illa de Vikings. D'altra banda, crec que té molt simbolisme devant de la pel·lícula: el seu nom és bíblic, Noé, el que va fer l'arca i salvar les espècies del diluvi universal. És el conductor de la nena cap al nou món de fantasía.

Jeliza-Rose:

És la seva pel·lícula, protagonista en tot moment. Tot el que diu ho ha apres per mimetisme dels seus sers més propers (moltes frases que ja hem escoltat dels seus pares les repeteix ella). Inclús en un moment de la pel·lícula recrea una "falsa" mort de la seva mare, com si fos un joc. Comença tenint 4 amigues, totes elles caps de nines trencades, i les utilitza com a exteriorització de la conciència alhora d'afrontar situacions de la vida real, la qual cosa la manté en vida i la fa extremadament gran. És capaç de dutxar-nos amb un gran nombre de sentiments i sensacions. M'encanta la seva inocència que en ocasions arriba a ser dantesca, com per exemple quan juga amb el seu pare mort, maquillant-lo i posant-li una perruca.

Dell:

Una altre personatge boig, per variar. El seu estat de bojeria no ve donat per cap substància prohibida, sinò per una picada abella que la va deixar cega. En voler cremar els panals, les abelles enfurismades maten la seva mare. Practica la taxidèrmia amb animals i persones, i disseca la seva mare i a Noah, que resulta ser un antic amor (Tal com feien els egipcis, amb la mateixa idea de que un dia tornaràn a la vida). La seva bojeria fa veure la Jeliza-Rose tant com a estorb com a dolçor (quan estan reformant la casa de la mare de Noah, es passen una estona jugant les dos).

Dickens:

El gran amor de Jeliza-Rose. Un noi discapacitat mental, germà de Dell i criat, que veu una sortida d'aquest món al seu en els grans prats que te fora de casa seva. M'encanta la idea de que els veu com el gran ocea, bucejant inclús amb ulleres de buceig. La seva edat mental no deu passar les 8 anys i complementa perfectament amb Rose. Té un submarí imaginari i una extranya obsessió per el "Monster-Shark" (Els trens que passen per una via propera a casa seva i veu com a taurons). Crec que aquesta obsessió per posar coses a la via li ho ha ensenyat algú més gran que ell, ja que on la gent hi veu diversió en veure com queda una bici després de ser trencada pel pas del tren, ell veu un atac ferotge del tauró i un fracàs alhora de no mossegar l'ham. De petit va ser assatjat sexualment per la mare de Noah que l'obligava a besar-se i finalment mor per la seva estimada Jeliza-Rose.

La veritat és que després de veure-la necessites tornar-la a veure. És una bomba de sensacions que el director no et vol explicar directament a tu, sinò a ell mateix. Veig que l'estic fent molt llarg, així que et recomano que la miris si has sigut osat i has llegit aixó sense fer cas dels avisos que t'he fet al principi i que la tornis a veure si només l'has mirat un cop. Ara, perletes:

"Soy yo, Jeliza-Rose, y estoy muy emocionada porque hoy nos iremos en un gran viaje!"

"Estas preparada Mustique? -Yo nací preparada!"

"Noah: Es hora de las vacaciones de papa"

"Talvez si cierro los ojos, me despierto dentro de tu sueño"

"Besador Tonto!"

"Todavia de vacaciones, papa?"

"Dell: No lo haré aquí, no al lado de los tomates"

El que més m'ha agradat de la pel·lícula: Els planos de càmera i la sensació de no entendre res, quan ho estàs entenent tot.

El que menys m'ha agradat de la pel·lícula: Doncs crec que rés, tothom fa bé el seu parer i la història està molt ben presentada. Potser una mica més de paranoia estil "La ciencia del sueño" alhora de crear el submarí, els taurons, però està molt bé com està.

Sèrie#1 - House M.D.

Brutalment honest. Així és com descriu tothom al metge més sarcàstic de la televisió. En cada capítol d'aquesta sèrie, Gregory House, doctor especialista en enfermetats infeccioses, intenta solventar el cas (per ell un trencaclosques) que li ofereix el pacient. Per supost que no ho farà sol, contarà amb “els millors” en el seu equip. El doctor Foreman especialitzat en Neurología, la doctora Cameron, el doctor Chase, el seu millor amic Doctor Wilson (Especialitzat en enfermetats cancerígenes) i la doctora Cuddy, dicrectora de l'hospital universitari Princetown.

House ha sabut captivar a el seu públic des del primer capítol. I és que des d'un primer cop el creador de House, Bryan Singer, s'ha inspirat en Sherlock Holmes alhora de crear el personatge , del qual la sèrie deixa caure molts “ous de pascua”. Malgrat ser un personatge groller i caracteritzat per dir les coses a la cara i sense parar-se a pensar en l'impacte que causarà la notícia al pacient, House ha sabut captivar i inclús enamorar a gran part de l'audiència. En un primer cop de vista, no sabriem dir ben bé el perquè. Molts són els que opinen que aquesta admiració ve deguda a l'efecte “llàstima” que causa el doctor, ja que és minusvàlid (coix d'una cama). Jo m'atreveixo a anar-hi més enllà.

Segons el meu parer, House s'ha creat un escut alimentat a base d'odi, soledat, antipatía, sarcasme i un llarg etcètera de qualitats negatives. De que es defensa? Del dolor que causa l'amor quan desapareix, del mal que poden arribar a fer les amistats, de la cara de pamfil que se't queda quan una esperança acaba en fracàs... I és que House, com molts de nosaltres, ha patit en aquesta vida. I és aquesta escència, que l'actor Hugh Laurie sap posar als ulls del personatge, la qual enganxa a tots els espectadors: darrere del número 10 de la medicina hi ha un ésser humà com qualsevol de nosaltres.

A tots aquells que els interessi aquesta visió, els recomano el llibre de Toni de la Torre que duu per títol “Guía para la vida del Dr. House”. En ella, i a mode de llibre d'autoajuda, l'autor encarna el paper de rol del doctor i explica com arribar a ser com ell, apart d'anecdotes i altres curiositats de la sèrie.

Aquí teniu unes quantes perletes de les que solta House:

- (Dr House a una monja) "Seguro que tienes mucha fe en Dios , pero a que miras a los lados al cruzar la calle "

- (Els metges li diuen a House que pot ser que li amputin una cama i ell s'hi nega) "Me gusta mi pierna, está conmigo desde que era un niño".

- (Chase li pregunta a House si li agradaria que discutís la seva vida privada) "Pues no, por eso carezco de vida privada".

- (House a la directora de l'hospital) "No soy el único de mi equipo, pero en mi equipo soy único"

- (A una pacient que vol ser donada de baixa per morir a casa seva amb dignitat) "No se muere con dignidad, se vive con ella"

- (House esta a casa de la seva ex-dona ajudant-la a fregar els plats quan de sobte entra l'actual marit d'ella i pregunta que esta pasant) "¡No es lo que parece! Parece que estamos fregando los platos pero en realidad estamos follando".

Si vols més frases, et recomano que facis clic aquí.

El que més m'agrada de la sèrie: Veure com Hugh Laurie interpreta perfectament el doctor amb tots els grans comentaris, reflexions i sarcasmes. I també, com no, el ratet que em fa pensar després de cada capítol (com ara la idea de treball en grup, el valor de la amistat, el lluitar per una causa que creus perdúda i al final no ho és, etc.)

El que menys m'agrada de la sèrie: Que House estigui enganchat a la vicodina. Pro bé,suposo que llavors no seria House. Ah, i Cameron (Como odio a esa mujerrrr!).

Pd: Felicitats tant a Andrea, com a Paula i a Franki. Això està quedant "de pel·lícula", jejeje!

Film#3 - My Girl, de Howard Zieff

Vada: Per què es deuen voler casar la gent?
Thomas J.: Tots ho fan quan es fan grans.
Vada: Jo em casaré amb el Bixler.
Thomas J.: No et pots casar amb un professor, és il·legal.
Vada: Que no!
Thomas J.: Que si, perquè sempre et posaria excel·lents. No seria just, saps?
Vada: No és veritat.

Vada: Has fet mai cap petó?
Thomas J.: Com els de la televisió? No.
Vada: I si ho provem? Només per saber com és.
Thomas J.: Però no sé com es fa.
Vada: Fes pràctiques amb el braç.

Vada: Ja has practicat prou, tanca els ulls.
Thomas J.: Però aleshores no veure res!

Vada: Tu fes-ho.
Thomas J.: D’acord.
Vada: Quan jo digui tres.
Vada: Un, dos, dos i mig, tres.

Vada: No estiguis tant callat, home!
Thomas J.: Doncs... doncs...
Vada: Afanya’t!
Thomas J.: Prometo fidelitat als Estats Units d’Amèrica i a la república que representa. Una nació sota Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per tothom.

Vada: No ho diguis a ningú.
Thomas J.: Tu tampoc, ves!
Vada: Escolta, fem un jurament.
Thomas J.: D’acord.
Thomas J.: Fins demà.
Vada: Fins demà.

Thomas J.: Vada, que pensaràs en mi?
Vada: Quan?
Thomas J.: Si no arribes a casar-te amb en Bixler.
Vada: Es clar!


És la meva pel·lícula. No me'n cansaria mai de veure-la. Me la sé de memòria, i tot i així, no deixa d’emocionar-me. Un drama ple de naturalitat, innocència i tendresa.

(Nota de l'autora: La meva gosseta és diu Vada! xD)

Film#2 - Te doy mis ojos - Icíar Bollaín

Aquesta pel·lícula mostra un quadre molt real de la vida de moltes dones dels nostres temps així com les del llarg de la història. La violència de gènere no és ni de bon tros un problema de l’Època Contemporània sinó que, data dels temps remots en que les primitives societats patriarcals ometien les dones per la simple raó del sexe. Totes aquestes dones maltractades tant física com psicològicament han viscut al llarg dels anys sotmeses a tot un conjunt de degradacions provocades per la persona a qui més estimen però, al mateix temps a qui més temen. La protagonista de la història que narra aquesta pel·lícula així com totes les protagonistes de tantes i tan iguals històries, no poden viure sense la figura del seu marit ja que se senten soles i abandonades però el preu que paguen és massa elevat. Tenen que suportar tot tipus de degradacions, burles, insults, abusos de tota mena fins al punt de ser colpejades i agredides per la seva pròpia parella.
Tot comença amb mots afectius/despectius que, en el fons guarden un sentiment que poc a poc anirà prenent forma fins a arribar al punt de convertir-se en maltractament pur i dur. En aquest cas, el mot amb el qual es qualifica la víctima és “canija” que, segons el diccionari de la “Real Academia Española”, s’utilitza per descriure allò que és petit, dèbil o també malaltís. L’agressor crea a la seva ment tot una sèrie de motius per justificar les ànsies de maltractar que té, totes elles invàlides. La psicologia creu que aquests comportaments són deguts, en part, a l’educació rebuda durant la infància a més a més de les creences que hom pot tenir.
D’altra banda però, cal fer referència als trets que fan que una dona aguanti un maltractament tal com aquest. Queda plasmat al film d’una manera molt intensa, la protagonista és una dona que té por d’afrontar la vida sense el seu marit, no es veu capaç de sortir-se’n tota sola d’aquesta situació. En algunes ocasions es fa referència al matrimoni de la mare de la protagonista, donant a entendre que aquesta va sofrir maltractament físic o psicològic per part del pare, cosa que apunta a una educació basada en la creença que la dona té que callar davant d’aquests abusos. Per tant, important el factor educació. Remarcar també la justificació poc motivada de les agressions per tal d’evitar el fracàs matrimonial.
Un paper molt important és el que juga l’Estat. Ens trobem en un Estat de Dret pel qual hom té el dret a una vida digna, sense maltractament de cap tipus però, està demostrat que encara queda molt camí per recórrer en aquest tema i que els Estats encara no estan preparats per a tot el que realment significa la violència de gènere. No només es pot posar una Llei pel mig, sinó que s’ha de fer totalment efectiva perquè hi ha moltes vides en perill que en depenen d’ella. Fa falta una gran conscienciació ja no només per part de l’esfera pública, sinó també per part de la ciutadania. És important una reeducació en les creences de moltes cultures que, encara, avui creuen que la dona és un ésser inferior. Cal treballar aquestes polítiques amb l’ajuda de professionals per buscar les solucions més idònies per a les víctimes. Cal millorar també el paper del funcionariat per tal d’evitar el sofriment innecessari, així com els tràmits lents i poc efectius.
Aquest film podríem dir que està estructurat en tres grans moments convertits en trames. El moment en que la protagonista decideix escapar de casa amb el seu fill amb la sana intenció d’escapar de les degradacions i començar una nova vida, el retorn a casa de la mare i el fill i, finalment, quan al cap de molt sofriment decideix posar a l’Administració enmig i denunciar els abusos. S’intenta fer un retratat bastant acurat del que està passant a moltes de les llars d’arreu del món, una realitat cada cop més preocupant en tant que no es troba la solució adequada per a tal mal.
Quan la protagonista marxa de casa, comença a viure una nova vida físicament lluny del seu marit però no psíquicament. Aquest acostament psíquic provoca que amb una mica de persistència del marit, torni a la llar familiar tot i saber que no es segur que el seu marit la torni a agredir. Exerceix tal poder de convicció sobre la seva dona que aquesta accedeix gairebé sense pensar-ho, la domina totalment. Com era d’esperar, la Pilar (nom de la protagonista), torna a ser agredida, insultada i degradada pel seu marit. És en aquest tram de la pel·lícula quan realment ens adonem de la realitat del dia a dia de la dona maltractada, del seu sofriment i la seva angoixa. L’agressor culpa de tot el que passa al seu voltant a la Pilar, amb una ceguesa i independència de la causa inclòs ofensiva per a l’espectador. Finalment, quan per fi se n’adona de tot el què està passant, la Pilar en un afany per una vida millor, decideix posar fi per mitjà de l’ajuda que proporciona per a aquests casos l’Administració.
Si una cosa ha quedat clara en aquesta pel·lícula és que una dona sola, moltes vegades indefensa davant l’assetjador, és incapaç de posar fi al seu sofriment per una via factible, evitant un sofriment major. És feina de tots la conscienciació de la ciutadania, sobretot de les persones que s’estan formant a nivell educatiu a tots els centres. Calen tot un conjunt de lleis fortes i eficaces que emparin les víctimes i els seus fills i, sobretot, les ganes de millorar la situació d’aquestes dones.

Book#1 - Rebelión en la granja - George Orwell

"Doce voces gritaban enfurecidas, y eran todas iguales. no había duda de la transformación ocurrida en las caras de los cerdos. Los animales asombrados, pasaron su mirada del cerdo al hombre, y del hombre al cerdo; y, nuevamente, del cerdo al hombre; pero ya era imposible disinguir quién era uno y quién era el otro"

Rebel·lió a la granja és un libre excel·lent, dels millors que he llegit. Aquesta es la afirmació més clara i més contundent que puc extreure una vegada vaig acabar de llegur aquest llibre.
En les seves pàgines trobem un missatge que mai caducarà i que sempre estirà present independentment de la època i de la situació política en què ens trobem.
En un principi només llegint el nom podem deduir equivocadament que aquest llibre es tant sols una aventura d'animals en busca de la seva llibertat, no obstant això, si llegim el missatge que hi ha entre línies, podem comprovar com George Orwell, mitjançant aquesta faula d'animals ha volgut recrear l'Stalinisme. Tots els esdeveniments que van passant en aquesta granja tenen la seva versió autèntica si ens situem en els temps d'Stalin i Trotsky. Així doncs, qualsevol situació i qualsevol guerra que hi ha a la Granja és una paròdia irònica de la realitat.
Per tant, si ens situem contextualment, cosa que és facilitada per la introducció de Rosa González, podrem llegir el missatge que hi ha. Ara bé, el fet que més m'ha impactat d'aquesta història són els valors que desprén aquest missatge. Són uns valors que sempre estaran vigents i són totalment universals ja que si els apliquem a dia d'avui no ens seria difícil donar vida pròpia als dos porcs que tenen un paper essencial al llarg de l'obra: Snowball i Napoleó.
La vigència d'aquest missatge és per a mi una de les claus per a poder entendre l'èxit d'aquesta obra.
Una vegada arribats en aquest punt, ens podem preguntar: i quin es aquest missatge? Per què vaya rollo i al fi i al cap ens quedem igual. Quan parlo de missatge em refereixo a què la metamorfòsi que sofreixen els porcs quan toquen el poder és la màxima representació del mal que a vegades aquest pot crear. Al principi de la revolució és volia que tots els animals fossin iguals i sense cap amo, a més també es declara que no s'han de cometre els errors dels opressors...però al final els porcs acaben sent la classe dominant i oprimeixen igual, o més fins i tot, als altres animals. Per conseqüent, tant sols uns animals sóns els beneficiats de la revolució, els que accedeixen al poder, i els altres, (la societat civil en el cas dels humans) continuen sent els oprmits. Per tant podem dir que els que un dia és queixaven de la opressió, ara són ells els que oprimeixen.
Com aspecte negatiu podríem dir que al llarg de la història hi ha una sèrie de fets que ens van aclarint quine serà el destí finals de la revolució. A més des de bon principi qualsevol lector és pot crear una hipòtesi del final analitzant els diàlegs, i potser això li treu un poc de sorpresa a l'hora del desenllaç final de l'obra.

Film#1 - La Ciencia del Sueño (La science des rêves), de Michel Gondry.

Que millor que començar aquest blog amb una entrada d'una pel·lícula de (al meu parer) un dels millors directors de cinema? Per a tots aquells que no l'hagin vist, La ciencia del Sueño és un fabulós viatge al país dels somnis, on la realitat i la ficció estan mesclades i, en realitat i en ocasions, disten molt poc de les nostres vides diàries. Un gran experiment portat al cel·lulòide on veurem com son capaços de interrelacionar-se aquests dos mons. Per a tots aquells que encara no l'han vista, us la recomano veure-la en versió original.

Aquí van unes quantes frases (perletes!):

"Esta noche, les mostraré cómo preparar los sueños. La gente cree que es un proceso muy fácil, pero es un poco más complicado que eso. Como ven, la clave es la combinación delicada de ingredientes complejos: Primero, ponemos pensamientos al azar. Luego, añadimos una pizca de reminiscencias del día, mezcladas con algunos recuerdos del pasado. Amor, amistades, relaciones y todas esas palabras con canciones que oyeron durante el día, cosas que vieron y también algo personal. Y nos ponemos a revolver...¡Listo! Aquí llega el primero de ellos…"

"El azar es muy difícil de lograr. La organización siempre se vuelve a fusionar si no prestas atención"

"Enfoque y concentración: la distracción es la obstrucción a la construcción (Disctraction is an obstruction for the construction)"

"Esta chica es todas las mujeres que me rompieron el corazón. Es tan hermosa y generosa, me está pidiendo que me vaya, porque me está dejando. Me está dejando porque soy un barato narcotraficante. Y soy narcotraficante porque ella me quiere dejar"

"Todo será como tu quieras cuando dejes de dudar que te amo"

"─ Es como tocarse el pene con la mano izquierda.
─ Yo no tengo pene.
─ Bueno, pero tienes mano izquierda..."

De moment aquestes, millor que les aneu captant mentre mireu la pel·lícula!

El que més m'ha agradat de la pel·lícula: Els objectes de cartró que decoren els somnis de Stephan i les parpelles vistes des de dins (persianes).

El que menys m'ha agradat de la pel·lícula: Si bé a primera vista és perfecta, per destacar algun error diria que la relació entre l'escena on Stephan recupera la carta que li posa baix de la porta a Stephanie no concorden temporalment (Ell es passa uns 10 segons llegint i acaba dient "merda". En canvi, quan ella ho explica, tan pronte com ell recull la carta se sent "merda", quan en realitat ham passat 10 segons mentre ell la llegia)

Començant

Fanàtics del cinema, la música, els llibres i les sèries: aquesta és la vostra pàgina!

Des d'avui queda inagurada la pàgina d'Opinòlegs, una pàgina compartida (pels 5 de sempre... xD) on opinarem sobre cinema, música, llibres i sèries. Esperem que us agradi!